Notícies

Les carreteres arbrades sempre m’ha merescut un gran respecte. Respecte a la gent que, amb prou sentit comú, decidia plantar-hi arbres perquè amb els anys, qui hi passés estigués més fresc i protegit del Sol. Respecte a la gent que hi passava en carro, en bicicleta o a peu, en una època amb moltes menys comoditats que ara, i que sabia agrair aquesta protecció. I, evidentment, respecte a la natura, que mai n’hi tindrem prou.

Cada vegada que em trobo amb aquest tipus de carreteres, les entenc com una mena de simbiosi entre l’home i la natura, com una obra d’enginyeria o com un patrimoni a conservar, perquè les properes generacions també les puguin admirar.

A França en podem trobar moltes i en molts casos, sobretot en les rutes principals, va ser Napoleó Bonaparte qui en va impulsar els treballs de plantació, gairebé sempre de plàtans, per poder oferir a les seves tropes unes vies de transport protegides del Sol. Avui, dos cents anys més tard, aquells plàtans ofereixen el mateix servei per una causa menys “imperial“, però no menys important.

Tot i així, hi ha qui diu que els arbres prop de la carretera són un perill. Hi ha “experts” que recomanen la seva supressió en nom de la seguretat. És veritat que cada any hi ha accidents mortals relacionats amb xocs contra arbres, i que el de la sinistralitat a les carreteres és un gran problema en el que mai s’hi esmerçaran prou esforços però, realment algú pot pensar que quan algú xoca contra un arbre la culpa és de l’arbre?

Espero que sapiguem estar a l’alçada de la història, i ajudem a mantenir aquest patrimoni que algú, algun dia, va projectar com un bé comú.

Bona ruta, i gaudiu de la carretera!

Jaume Font Gallifa